És tard.

Ara ja és tard. El vaig tenir al costat durant tant de temps. I no vaig poder fer el pas. El pas que ja ha fet ella ara, i que ho ha canviat tot. Intento pensar les coses que he fet malament, pero no hem venen paraules. Em venen imatges, imatges que podrien haver acabat d'una altra manera. I no les vaig aprofitar. És en aquests moments en que començo a insultar-me a mi mateixa, sense parar. Contenc tota la meva ràbia. Que realment, tampoc és tant exagerada.
No sé explicarme, vull dir-ho tot, sense dir res. Sé que estic boja, sé que sóc única i ningú ho entén. La gent busca còpies dels prototips. Jo no en vull ser cap. Però abans, tenint la suposició de que li seguia agradant, semblava tot menys estrany. Ara, ja no. Ara em miro, i ja no sóc la mateixa. Sempre queixant-me de que no trobava a ningú. Quan el tenía, res m'impulsava a tenir-lo. Sí, però no. La por m'ho impedia. ¡Però en aquell moment hauria d'haver-ho fet! ¡Era el moment! ¡L'únic! I ara ja no hi és. Però no penso parar-me a pensar més en perquè ha acabat tot així. Jo sé perfectament el que vaig fer malament. Només he de fer veure, que no em dol, que tan sols he de tirar endavant. Molta gent espera coneixer-me. O almenys això intento pensar. És complicat. No cal que ningú m'entengui. Jo sé quina és la meva essència. Sé qui sóc. No em cal res més.